Masdevallia: flor triangular vibrant, cultivada en un ambient fresc

La Masdevallia té una reputació que més dificulta que ajuda: "una orquídia difícil, només per a aquells amb aire condicionat". La part sobre la temperatura és certa, però incompleta, i aquesta reputació fa que molta gent compri termòmetres i continuï malinterpretant què és el que realment mata la planta, que és la qualitat de l'aigua i la densitat del substrat. Val la pena entendre el gènere pel seu origen, perquè gairebé tots els requisits de cultiu es dedueixen d'aquí.

D'on ve i per què ho determina tot.

Masdevallia és un gènere extens. Kew's Plants of the World Online accepta 659 espècies, distribuïdes des de Mèxic fins al Brasil, amb una forta concentració als Andes: Colòmbia, Equador i Perú. El rang d'altitud registrat és ampli, des d'uns 130 fins a 3.800 metres, cosa que explica per què hi ha tanta variació en els requisits dins del mateix gènere.

La majoria de les espècies que arriben al cultiu domèstic, però, provenen de la part superior d'aquesta zona: el bosc ennuvolat andí, per sobre dels 1.500 metres. Allà, l'aire és permanentment humit, la boira passa gairebé cada dia, la temperatura fluctua poc i no hi ha una veritable estació seca.

Una planta que va evolucionar en aquest entorn no necessitava desenvolupar una reserva d'aigua, i per això la Masdevallia no té un pseudobulb . Sense aquesta reserva, no hi ha pla B: si el substrat s'asseca, no hi ha cap lloc d'on extreure aigua. És el contrari de la Cattleya, que pot suportar setmanes de sequera al seu pseudobulb. Estalviar aigua resol la meitat dels dubtes sobre el cultiu: quan no estàs segur d'alguna cosa, la pregunta útil és "què li passaria a aquesta planta en un pendent a 2.500 metres amb boira?".

El rang de temperatures, segons els que publiquen fitxes de cultiu.

Les directrius de cultiu de l' American Orchid Society són senzilles en aquest punt, i val la pena corregir un mite comú: el que la planta necessita és una temperatura relativament constant , no una baixada dràstica entre el dia i la nit.

El detall clau sobre el límit superior és que no es tracta de mitjanes, sinó de temperatures màximes. Una tarda de 30 °C fa més mal que una setmana sencera a 24 °C. El senyal més ràpid que les coses han anat massa lluny és que el brot floral s'assequi abans d'obrir-se; quan això passa, el que cal buscar és què s'ha escalfat massa, no què li ha faltat aigua.

Pel que fa a la il·luminació, un ajust necessari: les directrius americanes recomanen una finestra orientada al nord per tenir menys llum solar directa. A l'hemisferi sud, això és a l'inrevés: aquí, la finestra amb menys sol és la que està orientada al sud , i la que està orientada al nord és la que rep més sol. Malinterpretar això és una manera habitual de cremar paper, fins i tot seguint les instruccions correctes.

L'aigua fa baixar més Masdevallia que la calor.

Aquesta és la part que gairebé mai apareix a les llistes d'"orquídies per a principiants", i és on rau el veritable problema. Les orquídies Masdevallia, com la resta de l'aliança Pleurothallidinae, són sensibles a les sals minerals acumulades. Al bosc ennuvolat, la planta rep aigua de pluja i condensació, pràcticament aigua destil·lada. L'aigua de l'aixeta tractada porta clor, fluor i sals dissoltes que es concentren al substrat amb cada reg.

A la pràctica: l'aigua de pluja és la primera opció, i l'aigua filtrada per osmosi inversa és la segona. Com a referència de qualitat, el cultiu d'espècies sensibles sol funcionar amb aigua per sota de 100 a 150 ppm de sòlids dissolts: un mesurador de TDS per a aquaris és econòmic i resol el dubte. Si l'aigua local és dura, val la pena mesurar-la abans de culpar el clima.

El símptoma de l'acumulació de sal és característic i fàcil de confondre: la punta de la fulla es crema i s'enfosqueix, començant per les fulles més velles . És molt similar al dany causat per fongs, i el tractament és completament diferent: rentar el substrat amb aigua bona en un volum suficient i canviar el medi, no aplicar fungicides.

Quant a la freqüència: el substrat no s'asseca mai del tot. Això no es converteix en un horari fix, ja que depèn del test, el substrat i la ventilació; es converteix en un hàbit ficar el dit entre l'escorça i sentir si encara hi ha humitat al mig del test, no només a la superfície.

La humitat elevada requereix ventilació en la mateixa proporció.

Una humitat relativa alta és un requisit real per a aquest gènere: el rang citat a la literatura sobre cultius és d'entre el 70 i el 90%, i per sota del 60% durant massa temps la planta frena el creixement i el cabdell s'asseca. Però hi ha una trampa incorporada: la humitat alta amb aire estancat fa podrir les arrels en un substrat que mai s'asseca.

Les dues coses van de la mà. Cada cop que augmenta la humitat, la circulació de l'aire ha d'augmentar en conseqüència. Un petit ventilador a baixa velocitat, apuntant a la paret i no a la planta, fa la feina sense assecar les fulles.

Substrat prim i trasplantament més freqüent del que s'esperava.

L'esfagn pur funciona bé per a les plàntules petites; per a les plantes adultes, és millor una barreja d'escorça fina de pi amb perlita i una mica d'esfagn. L'escorça gruixuda no és adequada: s'asseca massa ràpidament i deixa grans buits on el sistema radicular fi no pot agafar-se.

Test petit, sempre més petit del que sembla necessari. El sistema d'arrels és prim i tot el sistema és compacte: un test gran significa molt substrat humit sense arrels per ocupar, i després es podreix.

Trasplantament anual , o quan la molsa esfagna comença a tornar-se tova. Això és més freqüent que amb la majoria d'orquídies cultivades a casa, i és intencionat: el substrat vell i descompost reté precisament la sal que la planta no tolera. El millor moment és just després de la floració, mai quan el cabdell encara és a la planta.

Tres espècies per començar, i la que és més indulgent.

La Masdevallia tovarensis és la varietat recomanada per a aquells que són nous en el gènere. Tolera la calor una mica millor que altres, produeix flors blanques en raïms de tres a cinc per tija —a diferència de la majoria del gènere, que produeix una flor per tija— i floreix a finals d'any.

I hi ha una particularitat que val la pena saber abans de cometre l'error: no talleu la tija després que caigui la flor . La *Phalaenopsis tovarensis* tornarà a florir a la mateixa tija en anys següents. Els que provenen d'orquídies Phalaenopsis la tallen per hàbit i perden la temporada.

La Masdevallia veitchiana és la més espectacular: d'un taronja intens cobert de petites papil·les porpres, que creen un efecte brillant quan s'exposen a la llum. És peruana, de la regió de Machu Picchu, i requereix una nit fresca.

La Masdevallia coccinea té flors grans, de color vermell, magenta o blanc, en una tija alta. És colombiana, prospera a grans altituds i és la menys tolerant a la calor de les tres; és millor deixar-la per després d'haver preparat adequadament l'entorn amb una tovarensis.

Cultivar en climes càlids: què funciona i quan cal abandonar.

Viure en un lloc calorós no impedeix el cultiu, però sí que requereix crear un microclima. En ordre de més barat a més car: un bany amb finestra sol ser l'habitació més humida i fresca de la casa; una safata amb argila expandida humida sota els testos conserva la humitat local; i, en els mesos més freds, una habitació amb aire condicionat al voltant dels 20 °C durant la tarda. Els que cultiven en quantitat opten per un celler amb clima controlat o un petit hivernacle amb un refrigerador evaporatiu.

Però siguem sincers: aquells que viuen en climes tropicals sense cap d'aquestes opcions, és millor que comencin amb un altre gènere. Sense la part inferior del rang de temperatures a la nit, la Masdevallia sobreviu durant un temps i mai floreix, i això frustra més que ensenya. No la recomanaria a algú que comença amb les orquídies i no té manera de controlar la calor.

El resum que li donaria a algú que compra el seu primer exemplar...

Abordeu el problema de l'aigua abans de tractar el termòmetre. La majoria de la gent arriba a Masdevallia preocupada per la calor, compra un termòmetre, mesura la temperatura ambient i continua regant amb aigua dura, observant com la planta es deteriora lentament sense cap raó aparent.

Aigua de bona qualitat, substrat fi canviat cada any, temperatura estable dins del rang correcte i circulació d'aire. Totes quatre juntes, perquè cap compensa la manca de l'altre. És el gènere que menys tolera la improvisació i, a canvi, produeix la flor més inusual que es pot tenir a l'interior.